{"id":46380,"date":"2010-03-23T10:17:52","date_gmt":"2010-03-23T10:17:52","guid":{"rendered":"https:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/archivos\/46380"},"modified":"2010-03-23T10:17:52","modified_gmt":"2010-03-23T10:17:52","slug":"un-centenari-i-dues-recuperacions","status":"publish","type":"post","link":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/un-centenari-i-dues-recuperacions\/","title":{"rendered":"Un centenari i dues recuperacions"},"content":{"rendered":"

Autor:<\/strong> <\/p>\n

Revista:<\/strong> L`Aven\u00e7 n\u00ba 355<\/p>\n\n

En un llibre que s’acaba de publicar, i que recull alguns textos historiogràfics de l’historiador i polític vigatà Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970), el curador de l’edició, Francesc Vilanova, hi reprodueix una carta d’Abadal a Américo Castro, de l’any 1966, en què el primer (que, recordem-ho, va ser un dels més grans especialistes sobre la Catalunya carolíngia i la formació dels comtats catalans), fa una afirmació que mou a la reflexió: «El gran problema para nosotros no es saber desde cuando somos catalanes, sino desde cuándo somos españoles y qué clase de españoles somos». <\/p>\n

En aquesta mateixa carta, Abadal, que es distanciava de l’aportació feta tant per Soldevila (a qui retreia que s’havia deixat endur pel seu romanticisme nacionalista) com per Vicens i la seva escola (per la seva submissió a la «moda econòmico-materialista»), reconeixia que «al problema historiográfico catalán va emparejado el problema político». I, després de subratllar la manca de «sentit polític» dels catalans, defensava amb èmfasi, i amb paraules dures, la voluntat de ser dels catalans enfront de l’espanyolisme franquista: «Dice V. acertadamente que la sumisión a gentes de fuera no les privó a los catalanes de ser<\/em>. Lo que hay es que continuamos sometidos a gentes de fuera que nos imponen su enseñanza, su radio, su televisión, su prensa. El unitarismo patriotero español, mono-polizado por los castellanos, no ha tendido nunca a articular, ni aún a fundir, sino a exterminar. Es natural, pues, es humana, la tendencia de los catalanes a defender aquel ser, su propia existencia».<\/p>\n

La reflexió d’Abadal, feta en un moment de la història contemporània de Catalunya en què aquesta identitat estava sotmesa i posada seriosament en perill, l’havia portat a redactar, l’any 1962, un assaig, que havia romàs inèdit i que ara ha estat feliçment publicat en el volum esmentat amb el títol de Les lliçons de la història<\/em> (La Magrana), sobre «el cas català». Un assaig que Santiago Sobrequés considerava «d’un interès no pas inferior» al de Notícia de Catalunya<\/em> de Jaume Vicens i Vives, publicat, en la seva edició definitiva, tot just un parell d’anys abans. <\/p>\n

Ara, la coincidència de la publicació de l’assaig inèdit d’Abadal amb la commemoració del centenari del naixement de Jaume Vicens hauria de propiciar una reflexió més àmplia, tant pel que fa a les relacions entre historiografia i política, com sobre els problemes que eren presents i comuns en la reflexió de tots dos (i, és clar, en la de Ferran Soldevila, que havia redactat, ell tot sol, una Historia de España<\/em> en els anys cinquanta).<\/p>\n

En un altre dels textos rescatats per Vilanova, aquest de principis de 1936, Abadal sembla compartir les crítiques coetànies de Vicens cap als polítics republicans. Tot ressenyant la Història de Catalunya<\/em> de Soldevila, aleshores acabada de publicar, Abadal, des de la dreta política, afirma que «els nostres polítics no s’han preocupat gaire de proporcionar-se un bagatge intel·lectual que suplís en la formació del seu esperit les falles que la manca doblement secular d’una tradició de govern ha imprès en els estaments dirigents del nostre poble. Així hem arribat a no saber ben bé què volem, com ho volem, per què ho volem, on som i què podem». I apuntava la necessitat que els polítics catalans fessin «un examen de consciència, no sols de les tares pròpies, aficionats com som a veure les dels altres, sinó de les tares de Catalunya. Que si volen governar i dirigir Catalunya aprenguessin abans què ha estat Catalunya, quines són les gràcies, quins són els defectes que amb permanència han anat elaborant repetidament, al llarg dels segles, la seva dissort».<\/p>\n

La reflexió d’Abadal, centrada com la de Vicens, en la capacitat dels catalans d’exercir el poder (després de dos segles i mig de perdre les institucions pròpies i, per tant, l’hàbit de governar) i en com aquest poder de l’Estat amenaçava (en ple franquisme) d’exterminar la identitat catalana, segueix tenint un interès viu. La necessitat i la capacitat de discernir, en l’anàlisi de la realitat catalana, la responsabilitat entre allò que ens ve imposat de fora i el que és fruit de la mateixa societat catalana segueix i seguirà present en una historiografia, la catalana, en què la possibilitat de traçar unes fronteres estrictes amb la política, com els casos mateixos d’Abadal i de Vicens demostren, és més aviat escassa. Sense anar més lluny, aquest és un tema que sobrevola l’entrevista d’aquest número amb l’historiador John Elliott, i la seva defensa dels beneficis d’una «visió de fora estant», encara que no exempta d’empatia, sobre la història de Catalunya.<\/p>\n

Una història feta de continuïtats però també de ruptures decisives, com il·lustra una altra recuperació recent, que també expliquem en aquest nú-mero de L’AVENÇ: la de la galeria de retrats dels comtes i comtes-reis de la casa de Catalunya-Aragó, pintada a finals del segle xvi per encàrrec de la Diputació del General i que, després d’abandonar el Palau de la Generalitat ara fa un segle, amb motiu del trasllat de l’Audiència al Palau de Justícia, ha estat finalment retornada a la Generalitat de Catalunya després de romandre, vergonyosament oculta i oblidada, en el Museu Militar que el franquisme va bastir en el castell de Montjuïc en els anys de la postguerra. Tot un itinerari.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Autor: Revista: L`Aven\u00e7 n\u00ba 355 En un llibre que s’acaba de publicar, i que recull alguns textos historiogràfics de l’historiador i polític vigatà Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970), el curador de l’edició, Francesc Vilanova, hi reprodueix una carta d’Abadal a Américo Castro, de l’any 1966, en què el primer (que, recordem-ho, va ser un […]<\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_acf_changed":false,"footnotes":""},"categories":[10],"tags":[351,445,408],"class_list":["post-46380","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-articulos","tag-articulo-html","tag-ciencias-sociales-filosofia-historia","tag-lavenc"],"acf":[],"_links":{"self":[{"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/46380","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=46380"}],"version-history":[{"count":1,"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/46380\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":48604,"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/46380\/revisions\/48604"}],"wp:attachment":[{"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=46380"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=46380"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"http:\/\/formacionsimple.com\/revistasculturales\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=46380"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}